DARWIN i l’expressió de les emocions

Ens podem remuntar molt enrere en el temps per trobar els primers estudis sobre les emocions. Charles Darwin va estudiar l’expressió de les emocions en homes i animals (The Expression of the Emotions in Man ans Animals, 1872), i ho va fer a través d’observar com, humans i animals (sobretot ocells i mamífers), expressaven les emocions. A més a més aquest estudi també va servir a Darwin per complementar qüestions relatives a la teoria de l’evolució humana i a la seva psicologia a partir de la seva teoria de la selecció natural.

Així doncs, el que va fer el naturalista Darwin va ser viatjar per tot el món (el viatge més conegut potser és el de les illes Galápagos, on va desenvolupar gran part de la teoria de l’evolució i selecció natural) i anà recopilant documentació basada en qüestionaris, en fotografies d’actors, en nens i malalts mentals i en les seves pròpies observacions personals, posant especial èmfasi en el dolor causat per la mort d’un familiar. Una de les frases de la seva obra és: els joves i els adults de races molt diverses, tant humans com animals, expressen estats mentals similars amb els mateixos moviments.

Evidentment, la seva teoria va ser posada en dubte, ja que a la mateixa època, Charles Bell, anatomista, cirurgià, fisiòleg i teòleg, va publicà l’estudi Anatomia i fisiologia de l’expressió, on descrivia els músculs facials com obres d’un creador diví, destinades a expressar els exquisits sentiments de l’home. Una visió totalment oposada a la darwinista.

Dit això, us exposo alguns fragments de l’Espressió de les emocions en l’home i els animals, de Charles Darwin, on es mostra algunes característiques de les expressions que va estudiar:

Mal humor: s’ha vist que el frunziment de les celles és el moviment expressiu que té lloc de forma natural quan es troba una dificultat, quan s’esdevé qualsevol pensament o sensació desagradable. D’aquesta manera, la persona que s’exposi a expressions d’aquest gènere, estarà predisposada a estar de mal humor, a irritar-se, a mostrar-se desagradable, i manifestarà el seu estat amb un frunziment, habitual, de les celles.

D’altra banda, l’expressió de mal humor pot ser neutralitzada per l’expressió de la boca, habitualment somrient, i per uns ulls brillants i eixuts. El propi d’aquesta expressió és una mirada clara, una fisonomia seria i meditativa. I, a més, el frunziment de les celles acompanyat de la depressió dels extrems de la boca, sol ser signe característic de pena.

Si, per exemple, un nen frunzeix les celles en plorar, sense contraure els músculs orbiculars, expressa ràbia i patiment; i si ho fa contraent els músculs piramidals del nas, l’expressió serà d’un mal humor melancòlic. Hem de tenir en compte, aquí, que els nostres avantpassats posaven els llavis endavant quan estaven irritats o de mal humor, igual que ho fan ara els micos antropoides, per tant no és inexplicable, veure-li fer a un nen.

Odi: quan algú ens ha causat un dany, ens ha ofès... experimentem antipatia i finalment odi. Aquests sentiments no s’expressen amb cap moviment particular del cos o de les faccions, a no ser que sigui amb certa rigidesa en la nostra actitud. En general, podem mantenir el nostre pensament focalitzat en la persona odiada sense deixar veure senyals externes d’indignació. Ara bé, si qui ens ha ofès és un ésser íntim, el que sentim tendeix a ser de menyspreu.

Disgust, menyspreu: el disgust és una impressió provocada originalment per un objecte que repugna en el domini del sentit del gust. El menyspreu, per la seva banda, sol manifestar-se en certs moviments de les regions nasal i bucal. Si aquests són molt pronunciats, expressen disgust. El nas s’aixeca un mica a causa de l’aixecament del llavi superior, però sovint l’expressió es distingeix tan sols pel plegament de la pell del nas. (L’expressió és la mateixa que quan percebem una olor desagradable).

A més, donat que la sensació de disgust deriva primitivament de l’acte de menjar o d’agradar, és del tot natural que la seva expressió consisteixi principalment en moviments de la boca. Però, com que a més a més el disgust provoca contrarietat, els moviments solen anar acompanyats del frunziment de les celles, i sovint de gestos per tal de refusar l’objecte que ens el provoca, i que per tant, ens preserva del seu contacte.  

A la cara, el disgust es manifesta di diverses maneres. Si el disgust es produeix menjant, la boca s’obre, com si volguéssim deixar caure allò que ens ha ofès el gust, s’escup, etc. Normalment aquesta acció va acompanyada d’una esgarrifança, al mateix temps que premem els braços contra el tronc i les espatlles s’aixequen, com en l’expressió d’horror. A més a més, en general, el llavi superior es retreu energèticament i l’inferior es baixa i es doblega cap enfora tant com  és possible, exigint la contracció dels músculs que atrauen cap avall els extrems de la boca.